Detalle nota de prensa

El Museu de Belles Arts de València (MuBAV) ha presentat la nova instal·lació museogràfica de les dos sales de la col·lecció permanent dedicades a la pintura d'història i el costumisme, d'una banda, i a la pintura de temàtica social, d'una altra. 

Amb esta actuació, el MuBAV avança en el procés de renovació de la museografia dels segles XIX i XX, una de les prioritats del centre durant l'any 2023.

Les noves sales, situades en la planta primera i tercera de l'edifici claustral del Museu, estan conformades per 45 obres d'artistes reconeguts de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, com és el cas de Francisco Domingo, Salvador Martínez Cubells, José Benlliure Gil, Antoni Fillol, Joaquim Sorolla, José Mongrell, Rosario de Velasco, Manuel Benedito, Horacio Ferrer de Morgado i Eleuterio Bauset, entre d'altres.

De les obres que es mostren al públic, un 60 % (27 obres) s'incorporen ara al discurs museogràfic procedents de les reserves del Museu, entre les quals s'inclouen algunes que van formar part de la col·lecció Lladró adquirida en 2022 per la Generalitat. El 40 % restant (18 obres) ja formaven part del discurs museogràfic de la col·lecció permanent del centre en una ubicació diferent.

El director del MuBAV, Pablo González Tornel, ha recordat que "costumisme i pintura social són les dos cares d'una mateixa moneda en la pintura del segle XIX, una d'amable i colorista i una altra de crítica i incisiva".

El director ha assenyalat també que "per al muntatge d'estes sales ha sigut fonamental el generós depòsit del Museu del Prado en el Museu de Belles Arts de València, del qual formen part algunes de les millors pintures d'història de la col·lecció".

Respecte a la nova sala de pintura social, González Tornel ha subratllat que "la crítica a la violència expressada per Antoni Fillol o el rebuig a la guerra d'Eleuterio Bauset i Rosario de Velasco seguixen tan vigents hui com llavors".

La pintura d'història

Encara que la pintura d'història forma part de les arts figuratives quasi des de l'origen, l'auge del gènere històric es va produir en el segle XIX vinculat als liberalismes, la construcció de l'estat-nació contemporani i l'eclosió del romanticisme.

A Espanya, la sanció de la pintura d'història va arribar en 1856, quan Isabel II va establir, amb caràcter biennal, les exposicions nacionals de belles arts. Ací es va estipular que els temes històrics foren els que implicaren més reconeixement per als autors. En territoris com València les diputacions van exercir un paper similar amb propostes temàtiques autòctones.

La pintura d'història va continuar vigent fins a principi del segle XX. No obstant això, la rellevància històrica dels temes representats es va diluir en favor de l'anècdota romàntica o, en acabar la centúria, realista. Però va ser l'eclosió del realisme, patent en pintors com Eduardo Rosales, José Benlliure o Salvador Martínez Cubells, la que va orientar definitivament la pintura d'història cap a la seua dissolució. La combinació entre temes menors i una representació naturalista acabaria desembocant en la pintura costumista i la crítica social.

El costumisme

L'eclosió de la pintura coneguda com a costumista és un fenomen propi del segle XIX, fruit del romanticisme i de l'interés de viatgers europeus pels aspectes més exòtics de la cultura i les tradicions espanyoles.

A València, José Benlliure Ortiz i Antoni Fillol van practicar amb gran èxit la pintura de tipus populars amb una estètica molt realista que, a vegades, va reflectir la vida rural de manera descarnada. No obstant això, va ser Joaquim Sorolla qui va saber avaluar les característiques de la pintura costumista valenciana imaginant una arcàdia feliç poblada per sofisticats de l'horta vestits de seda. 

Este costumisme valencià idealitzat va obtindre un èxit enorme i immediat i va crear una escola pictòrica que va ser continuada per José Mongrell, Francisco Pons Arnau, José Vila Prades o José Pinazo Martínez.

La pintura social

Els precedents del realisme social cal buscar-los tant en la pintura d'història com en el costumisme i en el desenvolupament del naturalisme com a principi estètic. No obstant això, l'auge de la pintura de temàtica social es va produir a la fi del segle XIX com a resultat dels canvis polítics i socials que havien sacsejat Europa durant tota la centúria. 

A Espanya, este gènere va aconseguir l'èxit a partir del triomf de Luis Jiménez Aranda en l'Exposició Universal de París en 1889, i autors com José Jiménez Aranda o Joaquim Sorolla van consolidar el potent realisme social espanyol. A més de Sorolla, a València la figura capital de la pintura de temàtica social va ser, sens dubte, Antoni Fillol, que va representar en les obres amb tota cruesa l'endarreriment de les societats rurals i la violència dels conflictes armats.

Les primeres dècades del segle XX, amb una Europa en contínua guerra i una Espanya convulsa, van avivar la força de les arts com a element de denúncia de les injustícies socials. No obstant això, el realisme va ser substituït per una nova estètica lligada a les avantguardes, amb artistes com Balbino Giner, Eleuterio Bauset, Horacio Ferrer de Morgado o Rosario de Velasco, entre d'altres, que van portar les arts a Espanya de manera decidida cap a la modernitat.