Vicepresidència Primera i Conselleria de Cultura i Esport

El Museu de Belles Arts de València incorpora 70 obres de reconeguts artistes en les noves sales de la seua col·lecció permanent dedicades al retrat i al paisatge del segle XIX

02/11/2023
El Museu de Belles Arts de València incorpora 70 obres de reconeguts artistes en les noves sales de la seua col·lecció permanent dedicades al ...
  • Amb les noves sales, el Museu de Belles Arts avança en el procés de renovació de la museografia dels segles XIX i XX 

El director del Museu de Belles Arts de València (MuBAV), Pablo González Tornel, ha presentat este dijous la nova instal·lació museogràfica de les sales de la col·lecció permanent dedicades al retrat i al paisatge en la pintura del segle XIX i principi del XX. 

González Tornel ha assenyalat que, amb esta nova actuació, el Museu de Belles Arts “avança en el procés de renovació de la museografia dels segles XIX i XX, una de les prioritats que el centre s'havia marcat per a l'any 2023”. “En el futur serà necessari guanyar nous espais per a posar a la disposició del públic la quantitat tan elevada d'obres mestres custodiades en el Museu”, hi ha afegit.

Les quatre noves sales, situades en la planta primera de l'edifici claustral del Museu, estan conformades per 70 obres d'artistes reconeguts de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX que van destacar en estos gèneres pictòrics, com és el cas de Federico de Madrazo, Antonio Gisbert, Francisco Domingo, Ramon Casas, Luis Graner, Emilio Sala o Cecilio Pla, en el cas del retrat, i Aureliano de Beruete, Marià Fortuny, Darío de Regoyos, Santiago Rusiñol, Joaquín Agrasot o Genaro Lahuerta, en el cas del paisatge.

De les obres que s'hi exhibixen ara, 10 es presenten per primera vegada al públic després d'adquirir-se per tractar-se de compres realitzades en els últims tres anys per a formar part dels fons públics del centre. És el cas de ‘Família en el jardí’ de Luis Graner, ‘Port de Cudillero’ d'Enrique Martínez Cubells, o ‘La libèl·lula’ de Marià Fortuny, pintures adquirides en 2023 per la Generalitat per al Museu.

Entre estes noves incorporacions figuren també algunes de les donacions recents efectuades al Museu de Belles Arts de València, com és el cas de ‘Paisatge d'Alacant. Platja de Sant Gabriel’ de Francisco Lozano, donat en 2022 per sa filla Teresa Lozano, o ‘La dansa’ d'Horaci Ferrer de Morgado, donada el mes de juliol passat per Horaci Ferrer Rodríguez, fill de l'artista.

Així mateix, formen part també del discurs museogràfic de les noves sales tres adquisicions realitzades per l'Associació d'Amics del Museu de Belles Arts de València: el ‘Retrat de xiquet jugant’ de Cecilio Pla, adquirit en 2021; el ‘Retrat de Ramon Peris’ de Manuel Benedito, que va ser adquirit en 2022, i un ‘Nu femení’ de Ramon Martí Alsina, adquirit este mateix any 2023.

El director del Museu de Belles Arts de València ha recordat que “hui el Belles Arts es convertix en el centre de referència en art del segle XIX a València, un èxit en què tota la societat ha de reconéixer el mèrit de la formidable donació que va realitzar Pere Maria Orts i Bosch en 2004”. El director ha assenyalat també que “l'ànima d'un museu és la seua col·lecció artística, i només incrementant-la les institucions poden millorar dia a dia”.

González Tornel ha subratllat que “la sòlida política d'adquisicions i donacions dels últims anys ha permés incloure en el discurs del Belles Arts grans mestres com Marià​​​​​​​ Fortuny o Ramon Casas”. Segons el director, “el creixement de la col·lecció no fa sinó reforçar la brillant escola valenciana d'entresegles, fent-la brillar en els contextos espanyol i europeu”.

El retrat del segle XIX

El retrat espanyol del segle XIX va estar condicionat durant les primeres dècades per la forta herència acadèmica que va marcar les trajectòries de pintors com Vicente López o José de Madrazo.

A mitjan segle, el romanticisme va definir bona part de la producció de la generació següent de pintors com Leonardo Alenza, Antonio Gisbert, José Gutiérrez de la Vega o Antonio María Esquivel.

Durant les últimes dècades del segle XIX els pintors del realisme, per a desfer-se del record de l'Antic Règim, van mirar sempre cap als grans mestres del retrat espanyol com Francisco de Goya o, sobretot, Diego Velázquez. 

Els artistes del segle XIX van buscar ser fidels cronistes dels rostres i les ànimes dels retratats. Quasi sempre sobre fons neutres, els nous protagonistes d'un món burgés van emergir de les ombres per a presentar-se davant de l'espectador amb la mateixa vivor que els personatges de Velázquez.

A València, este camí va ser obert per Francisco Domingo Marqués i continuat per pintors com Antonio Cortina, Salvador Martínez Cubells i, sobretot, el genial Emilio Sala Francés, que va alimentar els simulacres amb un nivell d'introspecció psicològica d'una modernitat sorprenent.

Durant el període d'entresegles, final del XIX i principi del XX, Ignasi Pinazo i Camarlench va ser el més incisiu de tots els retratistes. Amb una pinzellada àmplia i segura, Pinazo va saber dotar els seus retrats d'una immediatesa inèdita fins al moment. 

Joaquim Sorolla va aprendre de l'estil directe de Pinazo i va vestir la seua retratística amb una sofisticació internacional que va acostar la seua manera de pintar a la de l'americà John Singer Sargent.

La modernitat artística del segle XX va arribar a la València contemporània de la mà d'artistes com Cecilio Pla, Francisco Pons Arnau o Manuel Benedito, que van poblar la ciutat d'imatges modernistes amb una elegància sofisticada.

Després del punt mort del modernisme i l'art-déco, bona part de la pintura espanyola dels anys vint i trenta del segle XX es va decantar per un realisme modern que, a partir de la nova objectivitat centreeuropea, va retornar la rotunditat a la figuració. Així, pintors com Josep Maria Marquès i Horaci Ferrer de Morgado van practicar una nova monumentalitat clàssica de les formes que va fer de la figuració una opció tan moderna com les avantguardes abstractes.

El paisatge realista i la pintura del natural

El segle XIX va començar amb les experiències romàntiques d'Eugenio Lucas Velázquez, Manuel Barrón o Genaro Pérez Villaamil, les escenes de les quals empetitixen l'ésser humà enfront d'una naturalesa o una arquitectura omnipotents. 

A mitjan centúria Carlos de Haes va consolidar el realisme en este gènere pictòric i el plenairisme com a mitjà d'acostar-se a la naturalesa. A més, durant la segona meitat del segle XIX van començar a comercialitzar-se els colors sintètics, que van permetre l'accés a una gamma infinita de tonalitats i van donar lloc a un vertader furor cromàtic en la pintura finisecular des del qual s'entén el vibrant paisatgisme d'Antonio Muñoz Degraín.

Aureliano de Beruete va ser el gran geni del paisatge realista huitcentista i va crear vibrants escenes gràcies a l'enorme verisme que tenia. El camí del realisme va ser obert a València per Francisco Domingo Marqués o Gonzalo Salvá i a Catalunya per Ramon Martí Alsina, que, amb la seua pinzellada precisa, van iniciar un dels períodes més brillants de la història de l'art en estes terres.

Marià Fortuny Marsal va ser el gran precursor de la renovació pictòrica a Espanya que va afectar tots els gèneres en el canvi de centúria. El seu tractament minuciós del color, la pinzellada preciosista i el subtil ús de la llum, units a una factura desfeta i esbossada, van anticipar la modernitat del segle XX. D'ell van beure altres genis del paisatge com Martín Rico o Francisco Pradilla i, d'alguna manera, el més revolucionari dels paisatgistes de final del segle XIX, Darío de Regoyos.

Després del magisteri de Fortuny, va ser Santiago Rusiñol, que va fer avançar el gènere paisatgístic cap a la modernitat, impregnant la seua pintura amb l'avantguarda de París i el modernisme de Ramon Casas.

El tractament ordenat del paisatge desplegat per Rusiñol, així com el protagonisme de la llum en els seus llenços, van ser practicats a València per Genaro Palau, Joaquim Agrassot o Cecilio Pla. No obstant això, va ser Joaquim Sorolla qui va definir el paisatge valencià de principi del segle XX, que va fer de la llum i de la capacitat que té per a definir i modificar la matèria el tema únic de moltes de les seues obres. 

En les dècades centrals del segle XX, el paisatge d'avantguarda a València va ser practicat per Genaro Lahuerta o Francisco Lozano amb una sobrietat geomètrica tendent a l'abstracció.

Galeria d'imatges