Detalle nota de prensa - Comunica GVA

La música alegre, que després ens brindarà la Banda Municipal de Castelló i la lectura dels articles de la nostra Carta Magna ens aporten serenitat.

Eixa serenitat i equilibri que se sent en esta terra per formar part d’un projecte col·lectiu que ens permet ser com som, i aportar el millor al desenvolupament comú.

Serenitat i equilibri, que permet també l’exigència, per a reivindicar aquells elements que considerem necessaris per a assentar un projecte de Comunitat que pot aportar molt més al futur d’Espanya.

Hui, més que mai, este acte institucional hauria d’il·luminar les enormes virtuts no només de la nostra suprema Llei, sinó també destacar el profund sentit col·lectiu que va donar lloc a la seua aprovació, l’intens debat dels treballs de les Corts constituents i la posició de les forces polítiques que la van fer possible.

Convé recordar eixe passat, perquè a vegades no s’insistix de manera adequada en el que va representar eixa decisió col·lectiva de tot el poble espanyol. Caldria fer més pedagogia de totes aquelles renúncies singulars, que es van convertir en una suma d’energia de tot Espanya.

El que en 1978 era una incògnita, un camí per recórrer, s’ha revelat amb el temps en una certesa, un trajecte segur ple de bones notícies col·lectives.

Hi va haver renúncies per a aconseguir un objectiu comú, que no era de ningú, però va ser de tots.

Convé recordar que en la petició del vot favorable a la ratificació del poble espanyol a aquell text van coincidir forces polítiques diferents, de tot l’espectre polític, a esquerra i dreta.

Amb un resultat en el vot favorable que va aconseguir quasi el 92 % dels votants aquell 6 de desembre.

Per això hui és dia per a commemorar que la decisió sobre el futur va ser bona. I l’hem de reivindicar amb una nova fortalesa, demostrant que no és un document que s’ha de superar perquè no servix, sinó explicant una vegada i una altra, amb un renovat impuls, per a què ha servit, com continua sent útil i de quina manera en podem contribuir al protagonisme.

Utilitzant el possessiu, perquè correspon, la nostra Constitució, recuperant el compromís, l’afecte i el sentiment de pertinença. Perquè la Constitució no és un document abstracte, del passat, d’una altra generació, que haja de ser commemorat com un llibre antic, que ha de ser reescrit.

És un document viu. Plenament vigent.

Perquè no és cert que existisquen dos mons, dos trinxeres enfrontades que no han pogut governar en alternança. Este quasi mig segle de Constitució ha permés la resolució de problemes que en la nostra història política semblaven no resolts, i que este document va permetre superar.

La diferència, és clar, és que en eixe origen hi havia una aspiració d’estabilitat, un propòsit de consens, un exemple de rigor i generositat que va ser elogiat en tot el món com un exemple de trànsit cap a la democràcia, i que mereix un record de gratitud.

Eixe instrument va demostrar que era possible la convivència, els projectes polítics alternatius amb encaix en la Constitució, un nivell d’autogovern i desenvolupament territorial inigualable en qualsevol altra part de la Unió Europea.

No és possible prendre’s seriosament determinats discursos que pretenen reescriure el passat, aspirant a determinats avanços que facen possible la comprensió entre tots, quan fa mig segle que ens hem comprés tots.

Que a Espanya s’ha pogut ser liberal, socialista, conservador, nacionalista, democratacristià o comunista, sense cap classe de problema.

Que hi ha hagut territoris governats des del nacionalisme en eixe marc de la Constitució.

Que hi ha hagut lleis diverses amb idèntic encaix en la Constitució.

Que hi ha hagut programes polítics de govern diversos, i tots amb suport en el marc de la Constitució.

Per això, com a president de la Generalitat, com a president d’una Comunitat Valenciana que recupera el seu autogovern gràcies a eixa Constitució, mantinc que Espanya no té un problema amb la seua Constitució, sinó tot el contrari. Quan algú llig la Constitució, eixe document té una fortalesa rotunda, una modernitat notòria, i una bona prova és la seua estabilitat durant quasi mig segle.

Des de 1978 el centre dreta ha governat Espanya durant 18 anys i 16 mesos. Des de 1978, l’esquerra ha governat Espanya durant 26 anys i 7 mesos.

Quin exemple més gran d’alternança entre projectes, d’obertura per a governs diferents, si el que es busca l’estabilitat?

Tot ha tingut encaix.

Totes eixes alternances han sigut possibles sense que haja saltat cap costura de la Constitució, i hem de treballar perquè recuperem aquell impuls inicial, aquell pacte històric que va donar lloc a la transició, amb aportacions i influències plurals amb idèntica amplitud per a continuar regulant la nostra convivència.

El problema no és la Constitució. La seua lectura ens ho acredita. Perquè estic convençut que eixe 90 % de la ciutadania existix encara, ha de ser escoltat i ha de tindre més protagonisme que qui pretenga decidir en exclusiva un futur, que ens correspon a la immensa majoria dels ciutadans.

Per això hem de tornar al seu contingut, com quan algú acudix a la lectura dels llibres de sempre, al ‘Tirant lo Blanch’, el Quixot, i descobrix la seua profunda saviesa, lliçons que encara s’hi poden aplicar.

Tornem al seu contingut.

Tornem a rellegir-la sense buscar en una Constitució ni emocions ni diversió, ni fórmules de partit, sinó tan sols la capacitat d’ordenar la convivència.

Veurem que tot és possible, que la seua capacitat de desenvolupament està intacta i permet camins plurals i diferenciats, però sempre dins de la Constitució.

Els principis d’igualtat i solidaritat continuen vigents, i la seua reivindicació no té denominació d’origen.

Pense, per exemple, en l’article 14:

“Els espanyols són iguals davant de la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.

No ho podríem escriure millor en 2023.

Pense, i pense en l’aigua, en el contingut de l’apartat 1 de l’article 128:

“Tota la riquesa del país en les seues formes diferents i siga quina siga la seua titularitat està subordinada a l’interés general”.

No es podria escriure millor 45 anys després.

Pense, per exemple, en el contingut de l’article 138:

“1. L’Estat garantix la realització efectiva del principi de solidaritat consagrat en l’article 2 de la Constitució, vetlant per l’establiment d’un equilibri econòmic, adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol, i atenent en particular les circumstàncies del fet insular.

2. Les diferències entre els estatuts de les diverses comunitats autònomes no podran implicar, en cap cas, privilegis econòmics o socials”.

És un contingut vibrant d’una radical vigència, i no el redactaríem millor ara.

Igualtat, solidaritat i equilibri als quals aspiràvem en 1978, i als quals hem de continuar aspirant amb fermesa, perquè són patrimoni de tots.

Un règim constitucional requerix estabilitat, alternança entre projectes, obertura perquè puguen governar els uns i els altres. Això continua sent possible, perquè els grans problemes polítics, els grans problemes d’Estat, no són problemes del funcionament de la maquinària constitucional:

-Ni l’habitatge per als jóvens.

-Ni la igualtat entre territoris o persones.

-Ni el dèficit hídric que afecta territoris com el nostre.

-Ni l’hivern demogràfic.

-Ni el despoblament o l’equilibri territorial.

-Ni la sostenibilitat del nostre sistema de pensions.

No hi ha res que no puguem resoldre dins de la Constitució. Tot l’enteniment és possible.

La Constitució ens protegix del conflicte, de la discòrdia, la desigualtat o la discriminació. Com vam fer en el passat.

Hem d’aconseguir que la nostra societat torne a ser eixa societat unida, a l’altura d’eixa Constitució ratificada per una immensa majoria, i no, de nou, una Constitució dels uns contra els altres.

Torne al seu contingut. No seríem capaços d’escriure millor l’article 2 de la Constitució:

“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garantix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

Eixe fonament d’unitat i eixa garantia de l’autonomia han permés les millors dècades de la nostra història per a la Comunitat Valenciana i el conjunt d’Espanya.

Benvolguts Vicente, Joaquín, Jaume i Emèrit, vos cite tutejant-vos, sense fer gala del vostre cognom, amb el vostre nom de pila, no per falta, com tothom ho sap, ni de respecte ni d’admiració, sinó com a representant d’una Comunitat que se sent pròxima a vosaltres i està molt agraïda.

Que té hui la necessitat de dirigir la mirada a l’exemple viu, en nom de molts companys i companyes que representeu, per eixa referència constitucional.

El primer paràgraf del nostre himne regional és per a “ofrenar noves glòries a Espanya”, vosaltres sí que heu oferit noves glòries a Espanya.

Visca la Constitució!

Feliç dia 6 de desembre!