Detalle nota de prensa

El Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) presenta la primera exposició retrospectiva a Espanya dedicada al treball videogràfic de l’artista castellonenc Pepe Beas, pioner del videoart i els treballs del qual transiten des del cine independent de finals dels 70 fins a la videoinstal·lació o videoescultura.

Conegut artísticament com pepebeas, la seua figura ha estat molt lligada a l’esperit d’artistes com Antoni Muntadas, Antoni Padrós, Grup de Treball, Eugènia Balcells, Antoni Miralda, Francesc Torres, Nam June Paik o Wolf Vostell. 

‘Pepe Beas. Els màrgens del real’, que es podrà vore fins al 12 d’abril en la sala Ferreres del CCCC, recorre la trajectòria de l’artista a través de nou grans instal·lacions convertides en escenografies que envolten l’espectador i l’interpel·len sobre qüestions com l’emigració, la violència, la identitat o temes filosòfics com l’eremitisme o la serialitat infinita de la vida.

L’exposició, produïda pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i que s’inaugura este dijous, 5 de febrer, ha sigut presentada pel director-gerent de la institució, Nicolás Bugeda, acompanyat per la comissària de la mostra, Silvia Tena i per l’artista, Pepe Beas.

Bugeda ha destacat la qualitat plàstica de Pepe Beas, ja que cada una d’estes instal·lacions “és una porta d’entrada al seu univers creatiu” i ha assenyalat que, “encara que el vídeo siga el fil conductor del seu treball, el que es trobarà el visitant són grans escultures en les quals la imatge en moviment apareix inserida enmig d’una escenografia i a on la llum i el so acaben de completar el missatge”.

Així mateix, el director del CMCV ha destacat l’oportunitat de mostrar el treball “d’un artista pioner en la videocreació, no solament com a reconeixement a una trajectòria, sinó com a exemple per a les futures generacions d’artistes en un moment en el qual esta disciplina està cada vegada més present en la creació actual”.

Fill d’espanyols emigrats a l’Argentina peronista, en els anys setanta arriba a Espanya fugint de la dictadura de Lonardi i s’establix en la Comunitat Valenciana. 

Silvia Tena ha explicat que els seus primers passos van transitar pel cine independent, en el qual treballa en súper-8 i 16 mm a base de plans i seqüències que transgrediren el cine narratiu i hui es considera que, en una data tan primerenca com mitjans dels setanta, pepebeas ja treballa en el que posteriorment es coneixerà com a ‘videoart’ i,  més tard, farà un gir cap a la videoinstal·lació i la videoescultura. 

En eixos primers treballs Pepe Beas reflexiona sobre les normes socials de l’Espanya franquista a la seua arribada al país, una cosa que xoca amb la concepció més oberta o liberal en la societat que havia conegut a l’Argentina.

Per a l’exposició s’han restaurat diverses pel·lícules d’eixos treballs dels anys 70 i 80 salvant-les de la seua desaparició i que gràcies a la seua digitalització hui es poden vore en la mostra com a primícia. 

“Beas va ser també un pioner perquè va organitzar la primera mostra de videoart en la Comunitat en els anys 80, a Lucena, Castelló” explica Tena.

Per la seua part, l’artista ha reconegut que “esta exposició mostra el trànsit de la meua vida, està la joventut, la maduresa i l’ancianitat” i reconeix que “artísticament amb la joventut està la polèmica, la provocació i la denúncia en les meues primeres instal·lacions com les de l’emigrant o la videoboda, fins a arribar a la maduresa en què reflexione sobre el que és l’íntim, el misticisme o la serialitat de la vida”.

Recorregut expositiu

Després de les seues primeres obres cinematogràfiques, l’exposició oferix un recorregut més o menys cronològic a través de nou instal·lacions. En El sueño del emigrante (1992) Beas reflexiona sobre la deshumanització i el paper de l’individu en un món alienador. 

La videoboda o Presente ilustrativo (1989) introduïx el visitant i l’envolta en l’escena d’un banquet nupcial en el qual damunt la taula descobrix diversos vídeos de bodes reals, típiques dels anys 70, per a reflexionar sobre la rellevància del gènere com a construcció social. Segons Tena en esta instal·lació s’observa la influència d’obres com Texas TV Dinner d’Antoni Miralda en la qual es fa evident la fusió entre alta i baixa cultura.

En Los eremitas (2002), Deshielo y mandorla (2011 – 2012) i La realidad es serial como algunos asesinos (2007/2008) Beas comença a endinsar-se en textos filosòfics. En esta última instal·lació mostra una cinta transportadora, una cinta infinita per a reflexionar sobre la serialitat infinita de la vida en la qual tot es repetix, generació darrere generació.

La peça El festín de la carne (2007), no obstant això, explora la relació entre el carnal i l’espiritual. Segons Tena “Beas transforma el fang en una al·legoria sobre l’ésser humà: venim del fang i en fang ens convertirem”.

En Runa Uturunco (2015) explica Beas que arribada l’ancianitat s’inspira en una llegenda indígena argentina per a explorar el concepte de poder i de transformació.

L’exposició es tanca com comença, reflexionant sobre la identitat, en Laudas funerarias como sábanas tendidas al sol (2019) i sobre l’emigració en dos vídeos de nova creació Persona i Tierra de promisión (2002-2025).

Segons Tena, “els anys 2019-2025 suposen l’assumpció del seu llenguatge videogràfic ja de plena maduresa artística amb una estètica dura, despullada de tota retòrica barroca i en la qual ens presenta temes de més importància filosòfica. Són peces etèries quant a tractament estètic, però que constituïxen devastadors tractats sobre els grans temors i agonies que, hui dia, assoten l’home modern: la soledat, la insatisfacció vital, l’odi, la volubilitat de les relacions, la repressió, les polaritats de la violència o la dissolució de la identitat en les megaurbs del nostre món globalitzat”.