Detalle nota de prensa - Comunica GVA
Els enigmàtics axolots sorprenen el visitant en l’exposició ‘Bosc de cromosomes’ del Museu de les Ciències
- Aquesta espècie manté en estat adult la seua forma de cullerot amb l’aleta dorsal al llarg del seu cos i presenta brànquies externes plomoses
- Els dos exemplars es poden contemplar en el mòdul dedicat al cromosoma 2, que explica que l’espècie humana és la que manté un estat de preadult durant més temps
El Museu de les Ciències disposa de dos exemplars joves d’axolots, que pel curiós i enigmàtic aspecte que presenten sorprenen el visitant en el ‘Bosc de cromosomes’, l’exposició sobre el genoma humà situada a la tercera planta del Museu i que explica de manera interactiva els 23 parells de cromosomes de l’interior de les cèl·lules humanes amb maquetes de fins a 10 metres d’alçària.
El nom axolot prové de la llengua Nahuatl, utilitzada pels antics asteques, i es tradueix com ‘gos d’aigua’. És un amfibi fora del que és comú que ha quedat en estat de larva de manera permanent. Mentre els amfibis adults es transformen en animals terrestres, l’axolot (‘Ambystoma mexicanum’) és capaç de conservar durant tota la vida les característiques de la seua infància: brànquies externes com els cullerots, aleta caudal, no desenvolupa plenament els pulmons, etc. Aquesta condició, anomenada neotènia, li permet arribar a la maduresa conservant característiques juvenils que són totalment aquàtiques.
Els dos exemplars es poden contemplar en el mòdul dedicat al cromosoma 2 de l’exposició que explica com l’espècie humana és la que manté un estat de preadult durant més temps i que la clau que va permetre el creixement del cervell humà va ser probablement un canvi genètic que va fer més lent el procés del seu desenvolupament embrionari.
A més del seu aspecte sorprenent, els axolots presenten una gran capacitat regenerativa, cosa que ha cridat l’atenció en l’àmbit de la investigació i s’ha treballat per a analitzar el seu genoma i identificar les cèl·lules encarregades de reiniciar el procés regeneratiu i, d’aquesta manera, descriure les rutes moleculars que el dirigeixen.